Cap a on anem

Cap a on anem[i]

2013 comença amb xerrades al voltant de les festes, amb massa menjar (per a alguns), regals i trobades familiars. A l’escola, l’imaginari col · lectiu és el tema de la primera setmana.

La globalització ha creat nous indrets multiculturals. Andorra n’és un. No obstant això, aprendre a viure en la diversitat és un procés lent que requereix canvis, petits però profunds, en el codi cultural d’una societat.

Amb ocasió de les festes d’hivern, molts adults estan experimentant dilemes davant de tants personatges màgics. L’imaginari local és molt ric, amb la figura universal del Pare Noel, el tió de la cultura popular, i els Reis Mags a mig camí. Sense deixar de ser bonic, hem de reconèixer que pot ser problemàtic per a la butxaca de molts, i en termes de valors per a alguns. La situació augmenta en dificultat quan la mare i el pare són procedents de dues cultures diferents, de manera que s’afegeixen altres figures  populars per les festes d’hivern. Tractar amb tants éssers màgics (tenim al menys cinc), planteja diverses qüestions: En primer lloc, com podem evitar que les festes es converteixin en temporada alta de malbaratament, alimentant els interessos comercials en perjudici de la Naturalesa, de les àrees pobres del món – múltiplement explotades per a que nosaltres trobéssim una oferta de mercat accessible (encara que no necessàriament barata) — i, finalment, en contra del nostre pressupost anual? En segon lloc, com pot una família incorporar una figura que no pertany a la seva cultura o és fins i tot incompatible, sense sentir repressió cultural per part de la societat d’acollida? I en tercer lloc, com pot ser resolt tot això en benefici de l’infant, per tal de no sentir-se estrany, exclòs, pel fet de tenir a casa unes costums diferents?

Totes les preguntes toquen un tema comú: l’educació. Una bona solució té com a objectiu enviar missatges positius als nens i aprofitar les festivitats com una oportunitat per aprendre com arribar a ser un consumidor conscient i responsable cap a la natura i un ciutadà solidari per al món.

Les festivitats són també una ocasió meravellosa per conèixer la riquesa de la diversitat, així com va ser pels nens de 4-5 anys d’edat que van a una escola Andorrana, i que un dia van descobrir un altre personatge que porta dolços i regals als nens d’un altre país i que arriba fins i tot a algunes cases del Principat. Els nens van estar encantats d’arribar a la conclusió que “hi ha molts éssers màgics que treballen junts ajudant-se perquè els nens estiguin contents i feliços “. Va ser un descobriment meravellós i, amb molt d’entusiasme, van demanar més informació al nen que havia parlat d’aquest esser nou per a ells. Va haver-hi un intercanvi d’observacions molt interessants. Dins de la màgia del moment també van raonar sobre aspectes més terrenals com ara la capacitat física d’un o d’altre personatge misteriós, o per quant afortunats son (els nens) de viure en un món amb tants éssers fantàstics que volen veure’ls feliços.

El diàleg, magistralment estimulat per l’educadora — ella mateixa una persona màgica per saber escoltar als menuts i guiar-los en el món de la diversitat a través de la màgia — va revelar que els nens d’edats molt joves no només tenen la capacitat de donar la benvinguda a diferents cultures, però que són també molt creatius en la recerca del potencial positiu de la novetat, reconeixent la riquesa en la diversitat.

Aquest petit episodi té molts significats. Donant-los l’oportunitat de parlar sobre un tema que està tan a prop del seus cors, l’educadora va treballar més que un tema de tradicions d’hivern. Ella ha estat treballant amb els nens l’expressió verbal i emocional, la inclusió i la cohesió de grup, habilitats per al diàleg, i els va guiar cap a un aprenentatge per l’autoestima molt important: diferent és riquesa; així mateix els va ajudar a cultivar la creativitat. Tot això en menys de mitja hora.

Segurament hi ha d’haver molt@s altres educador@s com la de la meva història. El que necessitem és fer-les visibles, fent possible que d’altres siguin inspirats per elles, creure que es pot, encara que no sempre és fàcil. Recordar que no obstant el marc institucional, l’escola – igual que la societat — es fa de persones,  i en primer lloc d’educador@s i alumnes.

Aquest és un exemple brillant de com l’escola té un paper principal i l’oportunitat — que comparteix amb els pares i la societat civil, en efecte, però encara més important per als nens a causa del temps que passen a l’escola i una certa autoritat que tenen els educadors i les educadores (sobretot si és amorosa) – d’actuar per la millora d’una cultura, de canviar una cultura del Jo en una cultura de Nosaltres; anar des d’una cultura de respondre amb violència o amb la fugida davant dels conflictes, cap a una cultura del diàleg i la cerca conjunta de solucions. Els pares podrien descobrir un dia que els seus fills i les seves filles s’estan fent — i els ajuden a convertir-se en — consumidor@s més conscients. I tots plegats podrien trobar formes de celebrar d’una manera sostenible tantes cultures quantes són presentes a la societat en què es viu. Començant per l’escola que dona l’espai perquè les cultures entrants siguin conegudes, seguint l’exemple de l’educadora en la meva història real, utilitzant el diàleg per a enriquir la cultura d’acollida i per a construir una cultura de pau.

 

Aura Trifu

Mediadora i treballadora de pau

10 de gener / 13


[i] El present article és una traducció de la segona part de l’article original escrit per l’autora amb el títol “Where are we coming from and where are we heading?”.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s