Durant la infància, les agressions verbals o físiques entre iguals son oportunitats per aprendre a afrontar tot tipus de situacions de violència. Es evident que una nena o un nen no ha d’acceptar rebre cap tipus de violència. La feina dels adults és d’acompanyar sempre els més petits i observar les seves interaccions. Les reaccions violentes es deuen en molts casos, a la por. Pels petits, saber que l’adult està allí quan el necessiten dona una certa serenitat i confiança i impedeix desenvolupar tendències cap a accions violentes. I si per alguna raó no podem intervenir en una situació de violència, quin tipus d’eines els donem per poder protegir la seva integritat física i psíquica?
Ensenyem als petits que hem de respondre sempre des de la non violència, amb assertivitat i fomentant l’empatia. I be, si alguna vegada això no funciona?
Demanar ajuda a un adult pot ser útil, però sovint podem acudir quan la violència ja s’ha realitzat. La intervenció de l’adult té en aquest cas un objectiu complex: reconciliar les parts ajudant-les a posar-se en la pell de l’altre i reparant el dany, i acompanyar-los per trobar millors estratègies per satisfer els seus desitjos i objectius.
Marxar, escapar-se, és també una sortida non-violenta, si el nen està a temps per fer-ho, es clar. Escapar-se davant d’una agressió no converteix a un en un covard. Alliberar-se d’aquesta dicotomia es fonamental. Ser valent significa vèncer la por, no pas posar-se en perill.
Queda una altra possibilitat per explorar: respondre des de la força física o verbal. Fins a quin punt és això admissible?
Set claus cumulatives per contestar aquesta pregunta:
1) No-violència significa no fer mal a ningú, inclòs a sí mateix, i no pas agafar un rol de víctima. En cada víctima germina un agressor.
2) Negar-se a ser víctima no converteix a un necessariament en agressor. Alliberar-se d’aquesta dicotomia es indispensable per a un autoconcepte positiu. Descobrir les pròpies capacitats per vèncer la por i controlar les pròpies forces per evitar la violència.
3) Les reaccions violentes es deuen en molts casos a la frustració – per la desavinença entre objectius-necessitats per un costat, i mitjans-estratègies per un altre. Higiene en conflicte per fer-les convergir.
4) La frustració és sovint causada per l’estructura exterior. A l’escola, un alumne que agredeix un altre (val igual si es tracta de nens o nenes), pot fer-ho per que no es troba be a l’escola o a casa. Ampliar el mapa del conflicte i concentrar-se en compatibilitzar els objectius-necessitats dels alumnes amb els objectius-necessitats dels adults; adequar els mitjans.
5) Us sense abús. La justa mesura. Fer servir només la quantitat de força que es necessita per impedir una agressió, pas més.
6) La força física ha de tenir com objectiu aturar, immobilitzar la conducta violenta de l’altre i no pas fer-li mal. La diferencia la marca l’actitud, les emocions i sentiments darrere l’actuació física. Pel que fa al llenguatge, ha de ser ferm però no amenaçador, humiliant o injuriós.
7) La violència és l’excepció, l’últim recurs desprès d’haver esgotat activament les vies non violentes.
Tres maneres per sortir d’una situació de violència: dialogar, retirar-se o buscar ajuda, i la contraforça. Tot i que aquesta darrera requereix maduresa per respondre a les condicions de justa mesura i excepcionalitat, maduresa de la que sovint fins i tot els adults manquem. Per tant, insistiria més en les primeres dues sortides i reservaria la tercera com practicum per a pares i educadors, per assolir el domini de la justa mesura i del caràcter excepcional a partir de la pròpia resposta davant les reaccions dels petits (i d’adults) que no aconseguim canviar des de l’assertivitat i l’empatia.
Els adults hem de ser conscients que eduquem no tant sols des del discurs, i no tant sols als nostres fills o educands, sinó a tots els petits i joves del nostre entorn i sobretot a través dels missatges que transmetem amb la manera de relacionar-nos amb altres adults i amb la Natura.
La responsabilitat per les agressions dels petits la compartim entre tots i totes.
auratrifu 