El carnaval – festival lúdic i de la tolerància. No obstant el seu caràcter permissiu, carnestoltes pot arribar a ser una estructura rígida.
Fem un esforç i imaginem que es tracta d’un organisme, i que alguns dels seus òrgans vitals –deixem de banda l’exactitud tècnica—son: l’escola (els pulmons), els alumnes (el cor) i les famílies (el fetge) – els tres principals col·lectius involucrats en el carnaval escolar.
Ara imaginem que l’organisme funciona de la següent manera:
L’ escola (en general, una comissió d’adults) decideix el tema de cada carnaval i les disfresses, en alguns casos per qüestions d’organització, en altres perquè aquesta és la manera habitual de fer les coses.
En general, les nenes i els nens esperen amb il·lusió els dies de carnestoltes i s’engresquen en confeccionar en la classe les seves disfresses. Però hi ha nen(e)s que no ho viuen amb la mateixa il·lusió, i fins i tot se senten obligats de portar unes disfresses que no han triat. Alguns ho comenten amb als seus pares, o amb la mestra, però n’hi ha que no s’atreveixen a fer cap comentari i fan allò que se’ls demana. Aquesta obediència ve del temor a ser desaprovat, rebutjat o castigat: “si no faig el que em demana, la mestra no m’estimarà”, “si no faig com tothom, no em consideraran amic”, “si li dic a la mestra que no vull fer això, s’enfadarà”, “si li dic a la mare que no vull disfressar-me d’això, ja se que em dirà que tothom ho fa, i que en la vida haurem de fer coses que no ens agraden”. Sobre tot aquesta darrera frase — “en la vida hem de fer coses que no ens agraden”–, que utilitzem amb freqüència gairebé tothom, alberga un potencial perjudicial molt important, que legitima decisions que ens fan infeliços, i debilita la nostra capacitat de dir NO – peça clau de l’assertivitat.
Pels pares no és pas fàcil trobar-se en una situació d’aquest tipus. Obligar al nen o a la nena a complir queda fora de discussió, per ser un acte de violència. Esforçar-se en convèncer-lo/la — de la manera que sigui–, malgrat la seva resistència, equival a una imposició i fomenta un sentiment d’injustícia i de frustració — precursors d’actituds violentes.
La majoria dels pares estariem d’acord en voler que els nostres fills siguin autònoms i assertius, que reconeguin els seus sentiments i sàpiguen expressar-los, que aprenguin a dir no quan es troben en una situació de violència…
Si la negativa ve del fet que la criatura se sent malament disfressant-se de la manera exigida i que no vol que la obliguin, un pare o una mare sentirà la necessitat de mostrar-li comprensió i recolzament. Però cóm es fa això sense transmetre un missatge de desacord amb l’escola? Encara més difícil quan no troba comprensió i recolzament per part d’altres pares i de mestres. Quants de nosaltres demanem a la criatura què opina sobre l’ordre de Carnestoltes? Quants recordem l’autèntic ordre del “Rei Carnestoltes” — Passar-s’ho be!–, i el que això significa? Si a més ens deixem confosos pel fet que el nen o la nena acaba fent el que fa el grup, tot i haver-se inicialment manifestat al contrari, difícilment arribarem a conèixer els nostres fills i crear el vincle de confiança tant important per a la resta de la vida. I si el nen, desprès d’haver oscil·lat, manté la seva decisió, és la comunitat de la que fa part (incloent els propis pares) capaç de validar-la, de reconèixer el seus sentiments, o el farà sentir incòmode, avergonyit, fins i tot culpable?
Darrere les mascares i els maquillatges, hi ha persones, amb sentiments i necessitats.
Els adults que insisteixen en continuar a “formar” el nen – canviant el seu comportament –
acabaran lluitant amb l’esperit del nen, i colliran ira, frustració, desesperació i odi. (Faldalen, 2013)
Si ens paréssim a examinar-lo, el nostre (organisme) Carnestoltes resultaria amb hiperventilació — per l’excés d’activitat dels pulmons–, amb arítmia – perquè parts del cor no estan suficientment o gens mobilitzades–, i amb icterícia, perquè el fetge no pot filtrar tot això. Una situació ben poc saludable, i la seva teràpia demana una visió sistèmica.
I ara imaginem un escenari diferent:
Tenir en compte les necessitats de tots els implicats és un principi fonamental que ens hauria d’acompanyar al llarg de la nostra vida. Quan els pares i els educadors prestem atenció a les necessitats i, perquè no, a les preferències dels nens i de les nenes, ajudant-les a reflexionar en torn a la seva intima voluntat, donant-les la possibilitat de decidir si volen participar a determinades activitats i d’incidir en la manera de realitzar-les, donant-los l’oportunitat d’equivocar-se en les seves eleccions, cultivem l’autoconeixement en la criatura; potenciem la seva motivació, l’autonomia i la responsabilitat; fomentem l’autoacceptació i l’ajudem a construir un concepte positiu de si mateix/a. A la vegada, donem un model d’empatia i respecte, i facilitem la pròpia tasca com a pares/educadors, perquè les activitats fetes amb voluntat i a gust flueixen casi soles.
L’escola decideix el tema i, si és necessari, subtemes. Si la decisió no s’ha pres arran d’una consulta prèvia — demanar l’opinió dels alumnes. Tan sols amb això, una part important de l’èxit està assegurada. Els nens i les nenes decideixen si volen participar i disfressar-se –en primer lloc–, i cóm volen que siguin les seves disfresses. Si el (sub)tema és bastant ampli, és fàcil aconseguir que nens i nenes aportin idees i personalitzin la seva disfressa, i a la vegada una oportunitat més per treballar el pensament alternatiu. Les famílies decideixen si volen participar en la preparació de les disfresses i de quina manera (potser alguns reciclant les velles, o creant un grup de treball que cooperi amb l’escola per realitzar-les, per exemple a través de tallers de disfresses i reciclatge organitzats al llarg del curs?). Si, a més, els models que a l’escola li semblen bé arriben a les famílies com idees i propostes, és probable que la participació es vegi potenciada també en accions futures.
Totes les necessitats respectades: la necessitat de l’escola de poder gestionar una acció tan amplia com un carnaval; la necessitat dels petits de decidir lliurement de que i cóm es disfressen; les necessitats dels pares de sentir-se presos en compte i de decidir de quina manera participen, segons les seves possibilitats i preferències; les necessitats de la Natura de no rebre violència “justificada” per una manifestació cultural.
Harmonia.
Cóm? Amb esforços conjunts i des de l’amor.
Qui? Tothom: Escola, nens i nenes, famílies. I és que les famílies tenen un paper molt important, que s’hauria d’exercir més activament.
Som-hi! L’Escola la fem tots.
auratrifu 