El Taronger
— Aura Trifu, desembre del 2014 —
[…] Desprès d’alguns anys, el lloc on la nena i el nen s’havien repartit un dia la taronja, es va convertir en una bella vall, que la gent coneix com “La vall dels tarongers”.
És d’aquesta vall des d’on arriben les taronges que comprem al mercat, i també la taronja d’Amandine i Nabiuet.
El Taronger és un conte per apropar als petits a la solució de conflictes, i per ajudar-los a aprendre eines de higiene en conflicte.
*****
The Good Pirate
The good pirate Captain Watson is still out there sailing the seas trying to make the world safe for all whales.
http://dkeenan.com/TheGoodPirate.htm
*****
El Tresor de l’Elna
“L’Elna té set anys i li costa dir NO! Això fa que l’Elna acabi fent coses que no vol fer. Però la nit del seu aniversary, la lluna li mostra a l’Elna que, al seu interior, hi ha un tresor que la pot ajudar.”
Conte per a la prevenció de les relacions abusives a menors i la promoció de l’assertivitat.
http://www.ambarassociacio.org/crbst_2.html
*****
[CAT] ROSA CARAMEL
[CAST] http://www.kalandraka.com/es/colecciones/nombre-coleccion/detalle-libro/ver/rosa-caramelo-1/
*****
EL PUENTE
(del libro “Cuentos con alma”, Rosario Gómez Alfonso, Gaia Ediciones, Madrid 2006)
No hace mucho tiempo, dos hermanos que vivían en granjas adyacentes cayeron en un conflicto. Éste fue el primer conflicto serio que tenían en cuarenta años de cultivar juntos, hombro a hombro, compartiendo maquinaria e intercambiando cosechas y bienes en forma continua.
Esta larga y beneficiosa colaboración terminó repentinamente.
Comenzó con un pequeño malentendido y fue creciendo hasta llegar a ser una diferencia mayor entre ellos, hasta que explosionó en un intercambio de palabras amargas seguido de
semanas de silencio.
Una mañana, alguien llamó a la puerta de Luis. Al abrir la puerta, encontró a un hombre con herramientas de carpintero.
—Estoy buscando trabajo por unos días —dijo el extraño—.
Quizás usted requiera algunas pequeñas reparaciones aquí, en su granja, y yo pueda ser de ayuda en eso.
—Sí —dijo el mayor de los hermanos—, tengo un trabajo para usted. Mire al otro lado del arroyo, hacia aquella granja: ahí vive mi vecino; bueno, de hecho, es mi hermano menor. La semana pasada había una hermosa pradera entre nosotros y él tomó su bulldozer y desvió el cauce del arroyo para separar las fincas. Bueno, él pudo haber hecho esto para enfurecerme, pero le voy a hacer una mejor. ¿Ve usted aquella pila de desechos de madera junto al granero? Quiero que construya una cerca; una
cerca de dos metros de alta, ^no quiero verlo nunca más]
El carpintero le dijo:
—Creo que comprendo la situación. Muéstreme dónde estan los clavos y la pala para hacer los hoyos de los postes, y le entregaré un trabajo que lo dejará satisfecho.
El hermano mayor le ayudó al carpintero a reunir todos los materiales y dejó la granja por el resto del día para ir por provisiones al pueblo.
El carpintero trabajó duro todo el día midiendo, cortando, clavando…
Cerca del ocaso, cuando el granjero regresó, el carpintero justo había terminado su trabajo. El granjero quedó con los ojos completamente abiertos; su mandíbula cayó. No había ninguna
cerca de dos metros.
En su lugar, había un puente que unía las dos granjas a través del arroyo.
Era una fina pieza de arte, con pasamanos y todo. En ese momento, su vecino, su hermano menor, vino desde su granja y abrazando a su hermano, le dijo:
—¿Eres un gran tipo! Mira que construir este hermoso puente después de lo que he hecho y dicho.
Estaban en su reconciliación los dos hermanos cuando vieron que el carpintero tomaba sus herramientas.
—No, espera. ¿Quédate unos cuantos días!, tengo muchos proyectos para ti —le dijo el hermano mayor al carpintero.
—Me gustaría quedarme —dijo el carpintero—, pero… tengo muchos puentes por construir.
AUTOR DESCONOCIDO
*****
El llop feroç
El bosc era la meva llar. Jo vivia allí i m’agradava molt. Sempre tractava de mantenir-ho net i ordenat. Quan…
Un dia assolellat mentre estava recollint les escombraries deixades per uns excursionistes, vaig sentir passos. Em vaig amagar darrere d’un arbre i vaig veure venir a una nena vestida en forma molt divertida, tota de vermell i amb el seu cap cobert, com si no volgués que la veiessin. Naturalment, em vaig posar a investigar. Li vaig preguntar qui era, a on anava, d’on venia, etc. Ella em va dir, cantant i ballant, que anava a casa de la seva avieta amb una canastra per a l’esmorzar. Em va semblar una persona honesta, però estava en EL MEU bosc i certament semblava sospitosa amb aquesta roba tan estranya. Així que vaig decidir donar-li una lliçó i ensenyar-li el seriós que és ficar-se en el bosc sense anunciar-se abans i vestida en forma tan estranya. Li vaig deixar seguir el seu camí, però vaig córrer a la casa de la seva avieta. Quan vaig arribar vaig veure a una simpàtica velleta i li vaig explicar el problema i ella va estar d’acord en què la seva néta mereixia una lliçó. La velleta va estar d’acord a romandre oculta fins que jo la cridés. I es va amagar sota el llit.
Quan va arribar la nena, la vaig convidar a entrar al dormitori on estava ficat al llit, vestit amb la roba de l’avieta. La nena va arribar i em va dir alguna cosa desagradable sobre les meves grans orelles. He estat insultat abans, així que vaig tractar de ser amable i li vaig dir que les meves grans orelles eren per sentir-la millor. M’agradava la nena i tractava de ser amable amb ella, però ella va fer una altra observació ofenedora sobre els meus ulls sortits. Vostès comprendran que vaig començar a sentir-me malament; la nena tenia una bonica aparença però era molt antipàtica. No obstant això, vaig seguir la política de posar l’altra galta, i li vaig dir que els meus ulls m’ajudaven a veure-la millor. El seu següent insult si que em va enfellonir. Sempre he tingut problemes amb les meves dents tan grans, però aquesta nena va fer un comentari molt desagradable. Sé que havia d’haver-me controlat però vaig saltar del llit i li vaig grunyir ensenyant-li les meves dents i li vaig dir que eren grans per menjar-la millor.
Ara siguem seriosos; cap llop pot menjar-se a una nena. Tothom ho sap, però aquesta nena boja va començar a córrer al voltant de l’habitació cridant, i jo també corria darrere d’ella tractant de calmar-la. Com tenia posada la roba de l’avieta, me la vaig treure, però va anar pitjor, de sobte la porta es va obrir i va aparèixer un llenyataire amb un destral enorme. Jo ho vaig mirar i vaig comprendre que corria perill, així que vaig saltar per la finestra i vaig escapar.
M’agradaria dir-los que aquest és el final de la història, però, desgraciadament no és així, doncs l’avieta mai ha explicat la meva part de la història. I no va passar molt temps sense que es corregués la veu de jo era un llop dolent. I tothom va començar a evitar-me.
No sé que li passaria a aquesta nena antipàtica i vestida en forma tan rara, però jo mai més vaig poder ser feliç…
Amb aquest conte aprenem:
– Treballar percepcions
– Reflexionar sobre la possibilitat de canviar de posició, al conèixer altre opinions
– Que no hi ha persones bones i persones dolentes (objectivar els problemes)
*****
L’elefant i els sis savis
Hi havia una vegada sis homes savis que vivien en un petit llogaret.
Els sis savis eren cecs. Un dia algú va portar un elefant al llogaret. Els sis savis buscaven la manera de saber com era un elefant, ja que no ho podien veure.
“Ja ho sé”, va dir un d’ells. “Palpem-ho!”. “Bona idea”, van dir els altres. “Ara sabrem com és un elefant”. Així, els sis savis van ser a “veure” a l’elefant. El primer va palpar una de les grans orelles de l’elefant. La tocava lentament cap a endavant i cap a enrere.
“L’elefant és com un gran ventall”, va cridar el primer home.
El segon va temptejar les potes de l’elefant. “És com un arbre”, va exclamar.
“Tots dos esteu equivocats”, va dir el tercer home. “L’elefant és com una soga”. Aquest li havia examinat la cua.
Justament llavors el quart home que examinava els fins ullals, va parlar: “L’elefant és com una llança”.
“No, no”, va cridar el cinquè home. “Ell és com un alt mur”, havia estat palpant el costat de l’elefant.
El sisè home tenia agafada la trompa de l’elefant. “Esteu tots equivocats”, va dir. “L’elefant és com una serp”.
“No, no, com una soga”.
“Serp”.
“Un mur”.
“Esteu equivocats”.
“Tinc raó”.
Els sis homes es van enaltir en una interminable discussió durant hores sense posar-se d’acord sobre com era l’elefant.
Amb aquest conte aprenem:
– Observar com la informació parcial influeix la nostra visió de les coses
– Reflexionar sobre la importància de la cooperació
– Analitzar els conflictes i cercar solucions: Quin és el problema dels savis? Cóm podrien solucionar-la?
*****
Les dues granotes
Adaptació del conte amb el mateix nom del llibre “365 Faules”,© Susaeta
Era l’estiu més sec dels darrers cinquanta anys. Rius, rierols i llacs veien el seu cabdal esquerdat i torturat pel sol. Ni una gota d’aigua en quilòmetres a la rodona. Quant duraria això? Ningú no podia dir-ho.
Les dues granotes amigues anaven d’un lloc a l’altre tot buscant el vital líquid, però les seves recerques eren inútils. Si no trobaven aviat una bassa d’aigua, moririen sense remei!
Per sort van trobar un pou molt profund i ombrívol. Allà hi havia aigua suficient per a poder aguantar per algun temps. La primera granota, sense pensar-s’ho, es va preparar a saltar dins del pou. Però la segona la va aturar i es va quedar reflexionant una estona. S’estava fixant en les parets del pou,que eren rectes i llises, sense relleus. Com farien per sortir-ne, quan ja haguessin satisfet la seva set?
L’altra granota, impacient, va dir: – Perquè m’estàs fent esperar tant? M’estic morint de set, i allà a baix hi ha aigua suficient per ambdues… on està el problema?
– Para’t a pensar, estimada companya: si ens capbussem en aquest pou, mai més no podrem sortir-ne. Morirem amb tota seguretat.
– Potser tens raó – va tornar a dir la primera granota – però, si no beguem , tampoc podrem sobreviure per molt de temps.
Les dues granotes van allunyar-se amb molta pena d’aquell indret i van tornar a la seva recerca. Quan semblava que es moririen de set, van començar a notar una goteta, després una altra, i en pocs minuts va caure un fort ruixat que va posar fi a la sequera i als problemes de les dues amiguetes.
(Aquí també es pot deixar que siguin els nens que s’inventin el final del conte).
Final proposat: les dues granotes van allunyar-se amb molta pena d’aquell indret i van tornar a la seva recerca. Quan semblava que es moririen de set, van començar a notar una goteta, després una altra, i en pocs minuts va caure un fort ruixat que va posar fi a la sequera i als problemes de les dues amiguetes.
Amb aquest conte aprenem que és convenient reflexionar abans d’actuar. Què li hagués passat a la primera granota si la seva companya no l’hagués aturada?
Explicar que reflexionar significa pensar en les conseqüències de les pròpies accions, en què passarà desprès. Fomentar que el nen es fixin en el raonament de la segona granota.
*****
El triangle viatger
Susanna Suesa i González, Mestra d’Educació Infantil, llicenciada en Pedagogia i professora de dansa. CEIP Margarida Xirgu – Badalona. Publicat en www.edualter.org
Vet aquí una vegada que hi havia un petit triangle que vivia amb la seva família en un indret on tot era de forma triangular. Les cases eren com les tendes dels indis, els arbres i les flors eren formats de petits triangles, els aliments i fins i tot les persones tenien aquesta forma. El poble estava situat en una vall triangular i envoltat per unes altes muntanyes anomenades pels seus habitants “Piràmides”.
Tots els triangulencs (nom que rebien les persones que vivien allí) sortien els caps de setmana a fer excursions per les grans muntanyes, però eren tan altes que mai ningú no havia arribat al cim.
En Tribert, el petit triangle, anava cada dia a l’escola amb els seus amics i amigues. Allí aprenien moltes coses, que la mestra Trisanna els deia que els servirien per ser unes bones persones en el futur. Varen anar passant els anys i el Tribert es va fer jove. De sempre havia estat un triangle molt inquiet i llavors va decidir que era el moment d’emprendre un llarg viatge. Agafà una bossa amb una mica de roba i menjar i marxà cap a les Piràmides. Després de molt de temps, va aconseguir travessar-les i va descobrir que el món no s’acabava allí, que davant seu tenia moltes terres per conèixer.
Al cap d’uns dies d’anar caminant, es va adonar que el paisatge anava canviant, els arbres, les flors, les pedres ja no tenien tres punxes. Esmaperdut, prengué una fulla entre les seves mans i observà que tenia quatre punxes. Però en Tribert, conduït per la seva gran curiositat, seguí camí. Arribà a un poble on tot tenia quatre punxes, les cases, els cotxes i les persones. Tot tenia una forma que ell no havia vist mai, havia arribat a “Quadràgula”. La gent d’allí, sorpresa per veure un individu tan diferent a ells, el van fer fora, no el volien, deien que era molt lleig, que li faltava una punxa.
El petit triangle es va allunyar d’allí en direcció cap a unes altres muntanyes que es deien “Els Cubs”, eren quadrades per totes bandes com tot el que allà hi havia. Un cop travessades prengué un camí que esdevindria molt interessant. Mentre anava pensant en la gent de Quadràgula sentí que se li apropava algú. Era un jove molt diferent a ell, no tenia tres punxes ni tampoc quatre, no en tenia cap! Després d’un moment de mirar-se l’un a l’altre, el jove li digué com es deia: Em dic Rodonet! I tu? -jo em dic Tribert i vaig de viatge, vols venir amb mi? I van continuar el camí plegats. Al cap d’uns dies ja eren molt amics i a cap dels dos no els sorprenia la forma de l’altre. Rodonet va convidar a casa seva en Tribert i, com que venia de camí, aquest va acceptar-ho encantat. Envoltat pels “Esfèrics” hi havia el poble d’en Rodonet, on tot tenia forma rodona, allí no hi havia punxa. Els habitants, però, es van espantar molt en veure aquell jove tan punxegut, va estar uns dies vivint a casa d’en Rodonet però la gent del poble volien que marxés, deien que era un perill per als infants i joves. Al cap de quatre dies, va marxar, però aquest cop el seu amic Rodonet el va acompanyar. Van prosseguir viatge durant moltes setmanes fins que observaren que el paisatge començava a canviar. Hi havia coses en forma de cercle, coses en forma de quadrat, coses en forma de triangle… i tot estava barrejat, era un paisatge magnífic! De lluny van veure una gran ciutat, on totes les formes hi eren presents i els seus habitants eren rodons, quadrats, triangulars i d’altres que eren fruit de la barreja do tots ells. Allà ningú no es va sobtar per la seva presència, no van tenir problema per cercar amics i com tota l’altra gent que havia anat arribant al llarg de molts anys, en Rodonet i en Tribert es van quedar allí per sempre més, essent molt feliços i menjant confits i anissos.
Amb aquest conte aprenem:
– Que al mon hi ha persones diferents i maneres diferents de fer, i que axó està be.
-Empatitzar amb les persones excloses. No témer i no rebutjar allò que és diferent de nosaltres — nosaltres també som diferents dels altres.
– Valorar la diversitat i la seva riquesa.
*****
El planeta Ambilimpio
Recurso ofrecido por la Red Telemática de Cataluña (XTEC), la cual es la parte propietaria de los derechos.
http://www.xtec.es/recursos/ciencies/ambinet/ambinet/frame1.html
Había un planeta muy bonito con bosques, montañas, agua, ríos, animales y ciudades … Los habitantes de este planeta, sin embargo, se volvieron muy dejados.
Cada vez que comían o utilizaban algo, tiraban la envoltura o los papeles al suelo. Por ejemplo, como cuando alguien come un chicle o caramelo y deja caer el papel al suelo. Todos los desechos se iban acumulando. ¿Te imaginas qué cantidad de suciedad había? Montañas y montañas.
El pobre planeta cada vez se sentía más cansado, no podía aguantar el peso de los residuos. El Sol y la Luna le miraban desde arriba, pero no lo podían sujetar con sus cortos brazos. Hasta que un día el Planeta no pudo más y se puso enfermo. Entonces, empezó a caer y caer, y se perdió en el universo. Era terrible!
El Sol y la Luna ya no sabían dónde brillar, así que se reunieron para encontrar juntos una solución. La Luna tenía unos amigos astronautas muy limpios que podían ayudarles. Estos son mis amigos:
El Sol y la Luna enviaron las estrellas a buscar los astronautas que vinieron rápidamente. En primer lugar había que encontrar el planeta. Había caído en un agujero negro donde no había nada. Estaba muy sucio y enfermo. Mis amigos se pusieron manos a la obra y lo limpiaron de arriba abajo.
Poco a poco consiguieron limpiar el planeta y entonces como no pesaba tanto empezó a subir y subir, hasta llegar a su lugar, junto al Sol y la Luna.
Y así fue como mis amigos salvaron el planeta y sus habitantes, y viendo lo que había pasado, prometieron no ensuciarlo nunca más. Como los “Cubi” habían hecho nuevos amigos decidieron quedarse para ayudarles.
Como regalo a nuestros amigos héroes, los habitantes volvieron a bautizar el planeta con un nuevo nombre: AMBILIMPIO, y así fue como nació este nuevo mundo donde vivo ahora y donde también viven mis amigos.
Ahora, desde la Tierra, que es donde vives tú, estamos recibiendo mensajes de socorro. Por eso han venido, seguro que los has visto alguna vez por la calle. Están haciendo limpieza de la Tierra, quieres echarles una mano?
Amb aquest conte aprenem a cuidar el nostre entorn i desenvolupem consciència ecològica
auratrifu 
Pingback: Cuentos | auratrifu